ANNA AKHMÀTOVA
Rèquiem i altres poemes
L'esma del sol al cor s'esbrava.
Pel groc redall
el vent els primers flocs a penes
fa voleiar.
Els reguerols ja no flueixen:
són tots glaçats.
Aquí no passarà mai res.
Oh mai dels mais!
Al cel desert estén el salze
el nu ventall.
Si jo no sóc la teva dona
potser més val...!
L'esma del sol al cor s'esbrava...
I ara, el foscant?
Qui ho sap! Potser amb la nit l'hivern
arribarà!
Kíev, 1911
Tres coses l'abellien:
cançons al vespre, paons blancs,
mapes d'Amèrica, gastats.
Detestava els nens que gemeguen,
comporta de gerd amb el te
i la histèria en una dona...
I era jo la seva muller...
A LA MUSA
La musa germana m'ha mirat al rostre
amb ulls lluminosos, plens de claredat
després de llevar-me del dit l'anell d'or,
el primer present de la primavera.
Musa, que no ho veus, que feliç tothom!:
les noies, les dones, fins i tot les vídues.
Jo m'estimo més la mort en suplici
que no pas aquesta mena de cadenes.
Ja ho sé, que amb afany endeví també
jo t'he d'esfullar, tendra margarida!
Arreu de la terra, tota criatura
ha de patir un dia el turment de l'amor.
Fins a punta d'alba faig cremar l'espelma
i ja no sospiro, ara, per ningú.
Però no vull pas, no, per res del món
saber com algú besa una altra dona.
Quan demà els miralls em diran, rient:
"Els teus ulls no són clars ni plens de llum",
respondré fluixet: La Musa ha vingut
i m'ha arrabassat el present diví.
Tsàrskoie Seló, 1911
RÈQUIEM(1935-1940)
8
A LA MORT
És segur que vindràs. Doncs, per què no véns ara?
T'espero -m'és la vetlla tan feixuga!
Apago el llum i esbatano la porta
Perquè entris tu, senzilla i fetillera.
Pren, doncs, la forma que més t'abelleixi,
Irromp com una bala enverinada,
Com el bandit més diligent, esquitlla't,
O amb el flagell del tifus emmetzina'm!
O com en la rondalla que inventares,
Que tots sabem i que a tots ens regira,
En què la gorra blava va pujant per l'escala
Guiada pel porter, mort a l'esglai.
Tot m'és igual. El Ienissei rombolla,
Lluu l'estrella Polar -com sempre ho han de fer.
I l'esclat blau dels ulls més estimats
Colga l'espant, el darrer.
La casa de la Fontanka, 19 d'agost de 1939
EPÍLEG
I
He après com poden esfondrar-se els rostres,
Com, sota les parpelles, sap aflorar l'espant,
Com solca, arreu, les galtes la sofrença
Amb les rígides ratlles dels text cuneïformes;
Com els rínxols més negres, i els rínxols més daurats,
De cop i volta esdevenen d'argent,
Com el somriure es fon en uns llavis submisos,
Com en un riure sec hi tremola l'horror.
I si vull alçar un prec no és pas per mi sola:
Prego per tots els meus companys en la dissort,
Enmig del fred ferotge i en l'ardent juliol,
Vora el mur roig que romania sord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada