"Elefants"

Avui parlaré d'un gènere molt comú entre el professorat, aquells personatges que porten més de vint-i-cinc anys, propers als seixanta i que es coneixen amb el nom d'elefants. En aquest sentit, és més comú referir-se com un institut ple d'elefants perquè és allà on van a jubilar-se.

 Situem-nos en el temps. Després de tres mesos i ja al segon trimestre ens toca fer les avaluacions dels nostres alumnes.

Doncs bé, se suposa que és un espai per posar en comú les nostres impressions de l'evolució dels alumnes, i de quines estratègies seguirem per aconseguir que millorin el seu rendiment acadèmic. Malauradament ens trobem que hi ha una sèrie d'elefants i futurs elefants que per les raons que siguin l'únic que fan és descarregar improperis i queixes dels alumnes que, tot sigui dit, et fan la vida més complicada, normalment en relació amb la conducta en general.

O sigui, que als equips docents i a les avaluacions s'acaben utilitzant per repassar que les notes estiguin bé i qui ho necessita per desfogar-se d'aquells alumnes pesats. Llavors la seva única opció que hi veuen és imposar mà ferma i proposar expulsions (molts cops justificada) com a mesures preventives per al futur.

Llavors, jo em pregunto: per quina raó els alumnes més problemàtics sempre aconsegueixen sistemàticament treure de polleguera aquest tipus de professorat? Què en feien d'aquests alumnes que sempre n'hi ha hagut i n'hi haurà? Si tenen més de vint anys d'experiència en la docència, com pot ser que tinguin problemes amb aquests alumnes? Que no tenen materials, recursos i eines pròpies generades durant tants anys? Deu ser que no, o potser no s'han sabut adaptar al nou alumnat i a les seves necessitats i interessos.

En fi, que si volem aconseguir que hi hagi un canvi en l'ensenyament d'aquest país cal potser reciclar el professorat, ensenyar-lo a programar, avaluar i buscar solucions a tots els alumnes.

Tot i així, la culpa no és només d'aquests professors, la culpa és de tots: des de dalt, la Conselleria d'Ensenyament passant per la direcció del centre, el claustre, els pares i finalment dels alumnes. Perquè com que no tenim una fita clara, un camí que hem de seguir entre tots que ens digui què volem potenciar, canviar, millorar ens quedem amb el model que tenim interioritzat i el perpetuem, encara que sabem que no és el millor però que ha funcionat durant un temps i ara es veu que no és així. Busquem solucions fora malgrat a dins hi hagi un munt de docents que utilitzen altres maneres de fer que són molt vàlides i demostren la seva eficàcia. I sinó només cal que feu un cop d'ull a les escoles premiades en els diferents premis que s'atorguen anualment.

Mestres

Ahir vaig poder veure un programa que vol mostrar la nostra professió des de dins, des de l'òptica del mestre/professor.

En part em va agradar perquè es dóna la paraula a alumnes i mestres en actiu i jubilats. Però també surten personatges coneguts perquè expliquin els seus records d'escola.

Aquests últims no crec que siguin  representatius, simplement ajuden a omplir minuts de programa. Potser sí que a algú li agrada saber què en pensen de la seva etapa d'estudiants. Tanmateix he de reconèixer que algun d'ells van fer reflexions interessants: en Toni Soler va dir que creia que hauria pogut ser millor estudiant, així com en Roger Coma. Us hi vau fixar? Tots dos són exalumnes de col·legis concertats. Quina casualitat, oi?

Com he dit abans, es posen cares a aquest col·lectiu que últimament està sent qüestionat per la societat. La majoria de participants coincideixen a definir el mestre amb els mateixos adjectius: vocacional, empàtic, passió, estimar els alumnes, pacient, humil... Els alumnes són els més exigents, fins i tot hi ha la representació de l'alumne d'institut actual: sé si vens a cobrar o a ensenyar, i si vens a cobrar et faré la vida impossible. S'ha mirat de donar veu a alumnes representatius de totes les edats i això s'agraeix, encara que des del meu punt de vista se centra força en la paraula dels alumnes de primària (segurament m'equivoco i està calculat el temps que es dedica a cada etapa).

Per altra banda, hi ha un dubte que després ho parlava a casa. En tot moment es distingeix entre mestre i professor. Quan parla algú al costat apareix aquesta distinció, si és mestre d'una escola o si és professor d'un institut. Per què aquesta distinció? Jo pensava que tots, a infantil, primària i secundària, som mestres. Però potser anava errat i la distinció ha de continuar. A infantil i primària són mestres perquè transmeten valors, eduquen... i a secundària al ser més compartimentat ensenyes una matèria. Però tots eduquem i ensenyem. Fins i tot, a secundària que és quan es forma la persona és on has d'educar més. No ho sé, és complicat.

I finalment un petit apunt de la intervenció de l'Empar Moliner. Abans de començar he de dir que no m'agrada, per com s'expressa, com parla. Però ahir la vaig veure de manera diferent, i a la xerrada que fa a l'institut va mostrar-se tal com és, però va saber transmetre molts coneixements sense que els alumnes ho visquessin com una lliçó magistral. Després quan estava amb el seu exprofessor i parlava ell l'Empar estava amb la mirada abaixada, sí escoltant, però estava nerviosa, tal com es veu en tots els espais on apareix i vaig veure-la amb uns altres ulls.

En resum, un bon programa que espero que aprofundeixi més en aquesta professió tant complexa.