Des del moment que vaig veure el poema "Setze jutges" de Pere Quart al llibre vaig pensar que el faria a classe, és a dir, els el faria aprendre.
SETZE JUTGES
Setze jutges
mengen fetge
d’un penjat.
I cada jutge
és negre com el sutge.
I el fetge del penjat
és tot rosat.
I el penjat
era un bon metge
a qui havien condemnat
per heretge.
Però els setze jutges
van ésser jutjats
per uns altres jutges
no tan afamats,
més justos
i amb gustos
més civilitzats.
I els jutges injustos
tots foren penjats.
Els setze fetges
en van fer foie-gras
per jutges i metges
de bon tarannà.
Setze jutges
mengen fetge
d’un penjat.
I així ha estat. Amb l'excusa de treballar l'ortografia o si més no la pronúncia dels sons africats [dz] he fet aprendre aquest poema a l'alumnat de 2n d'ESO.
I ara què? Doncs res, esperar que els hagi servit d'alguna cosa. Sí, els ho preguntaré, els faré fer una reflexió, i fins i tot els puc fer fer una activitat per posar a prova l'escriptura d'aquest so. Però tot i així no n'estic content.
Em poso un zero com a docent ja que no hi ha hagut cap reflexió per part meva ni per part de l'alumnat; han fet una activitat repetitiva i memorística i no n'estic orgullós; no hi ha hagut cap activitat inicial d'introducció ni saber què en saben, quin és el punt de partida; he barrejat prejudicis amb manca de rigor i el resultat no m'ha agradat gens.
Sempre he pensat que recordar poemes de memòria és un fet que et pot ajudar en diferents moments i si a això li ajuntes la creença que per reforçar l'ortografia és bo treballar la part visual que utilitzes amb la memòria doncs estava davant d'una bona activitat per ajudar l'alumnat a conèixer un bon poema i el seu autor, els embarbussaments, a treballar l'ortografia...
Què fàcil que és caure en la repetició de patrons. I com costa ser coherent amb tu mateix i treballar dia a dia per no caure en seguir el llibre: "Avui farem l'ortografia de la unitat 6..."
