Instants de vida
que t'acompanyen per recordar-te
qui d'on vens, però també qui ets
i on vas.
Instants de vida
perquè retrobis
la llum melosa,
els dolços moments
del passat.
dimecres, 30 de març del 2022
dimarts, 31 d’agost del 2021
Instant. Wisława Szymborska
INSTANT
Camino pel pendent d'un turó verd.
Hi ha gespa, entre la gespa, flors,
com en un dibuix per a infants.
El cel boirós ja es torna blau.
Una vista sobre altres turons ressona en silenci.
Com si aquí no hi hagués hagut cambrià, silurià,
o roques que grunyissin les unes a les altres,
o abismes que es formessin creixent,
o nits en flames de cap mena
ni dies en cúmuls de foscor.
Com si no s'haguessin mogut per aquí les planes
en deliris febrils,
en esgarrifances glaçades.
Com si només en altres llocs s'haguessin estat
agitant els mars rompent les vores de l'horitzó.
Són dos quarts de deu en l'hora local.
Tot és al seu lloc, en harmonia acordada.
A la vall hi ha un rierol en forma de rierol,
una senda, com una senda, de sempre per sempre.
El bosc sota l'aspecte d'un bosc pels segles dels segles amén,
i a dalt uns ocells volen en el seu paper d'ocells que volen.
Miris on miris, hi regna l'instant.
Un d'aquells terrenals instants
que s'implora que durin.
A DOLLS
Soc qui soc.
Atzar incomprensible
com ho és tot atzar.
Podria haver tingut
altres ancestres,
haver abandonat volant
un altre niu o, amb l'escata,
haver-me arrossegat
per sota un altre tronc.
Al camerino de la natura
de vestits no en falten.
Vestits d'aranya, gavina, ratolí.
Cadascun s'ajusta a la mida
i es porta amb obediència
fins que es fa malbé.
Jo tampoc no l'he escollit,
amb tot, no em queixo.
Podria haver sigut algú
molt menys aïllat.
Algú d'un formiguer, eixam, mola de peix,
una part del paisatge agitada pel vent.
Algú molt menys feliç
que es cria per fer-ne pells,
o objectes per a una taula de festa,
o una cosa que neda sota un vidre.
Un arbre clavat a terra
quan hi arriba l'incendi.
Un bri trepitjat per la cursa
d'esdeveniments incomprensibles.
Algú feroç i fosc
que per a d'altres brilla.
I si fes por a la gent
o tan sols fàstic
o tan sols pietat?
I si hagués nascut
en una tribu errònia i davant meu
es tanquessin camins?
Per ara el destí
m'ha estat bondadós.
Podria no haver-me estat donada
la memòria de bons moments.
Podria haver estat privada
de la tendència a comparar.
Podria haver sigut jo mateixa
però sense sorprendre'm
i així seria algú del tot diferent.
NÚVOLS
Per descriure els núvols
hauria d'anar amb presses,
en menys d'un instant deixen de ser
aquests, es converteixen en altres.
La seva particularitat
és no repetir mai la forma,
tonalitat, disposició o posa.
En no tenir cap càrrega de la memòria,
s'eleven sense afany per sobre dels fets.
Que testimonis poden ser de res,
si acaben dispersant-se als quatre vents.
Si la comparem amb els núvols,
la vida apareix ben assentada,
quasi permanent, gairebé eterna.
Davant dels núvols
fins i tot la pedra ens sembla germana,
amb ella hi podem comptar,
ells són cosins llunyans i frívols.
Que hi hagi gent, si ho vol,
després tots morim, l'un rere altre,
als núvols tant els fa
tot això
tan estrany.
Ells desfilen superbs com desfilaven
sobre tota la teva vida
i sobre la meva, encara no tota.
No tenen l'obligació de morir amb nosaltres.
No necessiten ser vistos per seguir surant.
LES TRES PARAULES MÉS ESTRANYES
Quan pronuncio la paraula Futur
la primera síl·laba ja se'n va al passat.
Quan pronuncio la paraula Silenci
el destrueixo.
Quan pronuncio la paraula Res
creo una cosa que no té cabuda en cap inexistència.
EL SILENCI DE LES PLANTES
La coneixença unilateral entre jo i vosaltres
no evoluciona pas malament.
Sé què són fulla, pètal, espiga, pinya, tija
i què us passa al desembre o a l'abril.
Malgrat que la meva curiositat no és corresposta
m'inclino especialment sobre algunes de vosaltres
i per mirar d'altres estiro el cap.
Tinc noms per a totes:
auró, bardana, herba fetgera,
bronsa, ginebre, nomoblidis, vesc,
vosaltres no em doneu cap nom.
El nostre viatge és compartit.
Als viatges compartits, al cap i a la fi, es parla,
s'intercanvien comentaris sia sobre el temps
o sobre les parades que passen veloçment.
De temes no ens en faltarien, tenim molt en comú.
La mateixa estrella ens té al seu abast.
Projectem ombres obeint les mateixes lleis.
Intentem saber quelcom, cadascú a la seva manera,
i el que no sabem també ens assimila.
Només pregunteu-me, us ho diré tan bé com pugui:
què és realment mirar amb els ulls,
per què em batega el cor
i per què el meu cos té arrels.
Però com contesto preguntes que no feu,
si a més soc algú per a vosaltres
tan ningú.
Epífits, boscos joves, prats i joncars,
tot el que us dic és un monòleg
i tampoc no sou vosaltres qui m'escolta.
Parlar amb vosaltres és necessari i impossible.
És urgent en la vida amb presses
i s'ajorna fins mai.
Clars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida, 1989-2009). Antoni Clapés
A FREC
VI
Un banc
de la galeria solitària
només
per reposar
tanta melangia.
VIII
Ascendir fins al cim
i continuar,
travessar el vent.
Gosar anar més enllà, encara.
Només l'absència
deixa empremta.
XX
Mots, poema:
taques d'humitat
-borroses, imprecises-
en la memòria.
----
ALTA PROVENÇA
KASBAH
mes només a vora l'aiguala vida era profundaSEGIMON SERRALLONGA
Llegeixes les ombres, prens refugi
en la solidesa del silenci.
Tractes de sargir passat i present
i no te'n surts.
Ah, com s'esquinça el feble vel del record.
----
un camí és tots els camins
un vers és tot el poema
un mot és tot
-----
talment aus migratòries
fugir cap al sud
sabent que el sud
sempre és més enllà
----
lluny
-on és lluny?-
fins a la ratlla de l'oblit
llunyania
proximitat de l'absent
----
LA LLUM I EL NO-RES
VII
Que la paraula (poètica) et posseeixi.
Que la llum del poema (t')arrabassi qualsevol indici de sentit.
Que dins teu neixi el mot que conté tots els mots.
Que brolli l'enigma - que brolli el poema.
XXIX
Gosa parlar ara gosa dir
sigues desig essent
esquinça la tènue boirina
que (et) vela l'aquí i l'enllà
habita just a la llinda
de la paraula - allí on la llum
és invisible i tot esdevé visible.
Poema de la fi i altres poemes. Marina Tsvetàieva. Rèquiem i altres poemes. Anna Akhmàtova
ANNA AKHMÀTOVA
Rèquiem i altres poemes
L'esma del sol al cor s'esbrava.
Pel groc redall
el vent els primers flocs a penes
fa voleiar.
Els reguerols ja no flueixen:
són tots glaçats.
Aquí no passarà mai res.
Oh mai dels mais!
Al cel desert estén el salze
el nu ventall.
Si jo no sóc la teva dona
potser més val...!
L'esma del sol al cor s'esbrava...
I ara, el foscant?
Qui ho sap! Potser amb la nit l'hivern
arribarà!
Kíev, 1911
Tres coses l'abellien:
cançons al vespre, paons blancs,
mapes d'Amèrica, gastats.
Detestava els nens que gemeguen,
comporta de gerd amb el te
i la histèria en una dona...
I era jo la seva muller...
A LA MUSA
La musa germana m'ha mirat al rostre
amb ulls lluminosos, plens de claredat
després de llevar-me del dit l'anell d'or,
el primer present de la primavera.
Musa, que no ho veus, que feliç tothom!:
les noies, les dones, fins i tot les vídues.
Jo m'estimo més la mort en suplici
que no pas aquesta mena de cadenes.
Ja ho sé, que amb afany endeví també
jo t'he d'esfullar, tendra margarida!
Arreu de la terra, tota criatura
ha de patir un dia el turment de l'amor.
Fins a punta d'alba faig cremar l'espelma
i ja no sospiro, ara, per ningú.
Però no vull pas, no, per res del món
saber com algú besa una altra dona.
Quan demà els miralls em diran, rient:
"Els teus ulls no són clars ni plens de llum",
respondré fluixet: La Musa ha vingut
i m'ha arrabassat el present diví.
Tsàrskoie Seló, 1911
RÈQUIEM(1935-1940)
8
A LA MORT
És segur que vindràs. Doncs, per què no véns ara?
T'espero -m'és la vetlla tan feixuga!
Apago el llum i esbatano la porta
Perquè entris tu, senzilla i fetillera.
Pren, doncs, la forma que més t'abelleixi,
Irromp com una bala enverinada,
Com el bandit més diligent, esquitlla't,
O amb el flagell del tifus emmetzina'm!
O com en la rondalla que inventares,
Que tots sabem i que a tots ens regira,
En què la gorra blava va pujant per l'escala
Guiada pel porter, mort a l'esglai.
Tot m'és igual. El Ienissei rombolla,
Lluu l'estrella Polar -com sempre ho han de fer.
I l'esclat blau dels ulls més estimats
Colga l'espant, el darrer.
La casa de la Fontanka, 19 d'agost de 1939
EPÍLEG
I
He après com poden esfondrar-se els rostres,
Com, sota les parpelles, sap aflorar l'espant,
Com solca, arreu, les galtes la sofrença
Amb les rígides ratlles dels text cuneïformes;
Com els rínxols més negres, i els rínxols més daurats,
De cop i volta esdevenen d'argent,
Com el somriure es fon en uns llavis submisos,
Com en un riure sec hi tremola l'horror.
I si vull alçar un prec no és pas per mi sola:
Prego per tots els meus companys en la dissort,
Enmig del fred ferotge i en l'ardent juliol,
Vora el mur roig que romania sord.
Coratge. Laura López Granell
Cançó
Si la cançó no té raó
i amb les paraules ensopega,
on abocar-la, aquesta por,
si en el full no, si no en l'arenga?
On amagar, si no en la pell;
on, els petons, si no en la cendra?
El foc difunt ofega el rem
i sal i onada sota pedra.
Si amor colgat no té raó,
si la cançó se'm torna esquela,
com abrandar-la aquella flor,
si en el full no? Viva, però!
Un ble d'espelma
vertebra el tro.
Febre
Escriure creu quan la ratlla era llar
i trepitjar la fe d'abans-d'ahir,
i creure en la pregunta de demà;
un ull obert com una cambra oberta.
I creure en una fam interrogant;
la nova fe serà la solitud
plena de dubte bo, del dubte ple
que gosa no mentir, deixar incomplet.
I viure en aquest no saber esberlat
com una fruita roja, i bategar:
-Indiferent que el ritme dels tambors
contradigui el del cor, la vida bull!
Trepitjar llar quan la ratlla era creu,
quan la ratlla escrivia un horitzó
indesitjat, un límit, un mai més.
I destapar el malalt, destapar el vi.
Lota
La llibertat dels ulls de mirar enrere,
ningú no me la pren. La llibertat
del gest de la causa que duc
no serà mai de sal, tampoc de pedra,
que és aire i serà llum
tot el que heu volgut sorra del desert.
I les dunes, les dones, dames tramuntanades.
I afirmació, la dansa, d'enyor o de represa,
però mai de ceguesa, mai d'oblit.
El dret a la mirada,
la llibertat del vers.
Runa plena
Per a la Isabel Ortega
I riure els dits, de riure el dintre.
I, de plorar la terra, plorar els colzes.
I que les branques, els braços, estripin
el cel dels somnis, i fins l'esvoranc.
Desplaçar els objectes, els materials; fer-ne brossa, soroll,
del moviment. I del soroll estimbat, fer-ne so
de torrent muntanya avall, i de fulles
esvalotades i de borrissols
que roden pel paisatge i miren de fer-s'hi
[un lloc per sempre.
I de la runa, no dir-ne brossa, dir-ne poema obert.
Fatum
Érem lliures de desitjar o de rebutjar
el desig, d'estimar-nos a raig o d'engarjolar
l'amor, deu anys i un dia,
que no ens aniquilés.
Lliures, en la nostra ignorància, lliures.
Entre la pena i el no-res, triar la pena.
Entre l'enyor i l'oblit, triar l'oblit.
Lliures de triar què volíem
perdre.
Presons!, deia la noia nua.
Anys després sabria que el desig pot ser presó
i que una cambra buida pot ser espai de llibertat.
Que un vers pot ser una cambra, i el poema
l'única casa que vull per a mi
quan sigui vella.
Serà sempre lluna de mel, o cel o infern,
mai la comoditat del purgatori. Llegíem
el seu món àvid, d'ells, i inventàvem l'amor,
la carn, el lliure albir, i tot en una exhalació.
Sintaxi compulsiva, cadena muscular d'un únic cos, i l'ànsia:
sentir-ho i dir-ho tot en una frase,
que era impossible viure el temps suficient
per dir-ho en dues.
dilluns, 30 d’agost del 2021
La nit que és dins del dia. Silvie Rothkovic
Els seus ulls diminuts
soterrats
traginant una tristor
amb la distància de les constel·lacions
acumulada a dins.
soterrats
traginant una tristor
amb la distància de les constel·lacions
acumulada a dins.
----
Totes les ànimessón flocs de neu.DOROTHEA LASKY
Vers quina ombra
amb el cos estripat com una ciutat buida
i sostenint el fred
propi
amb el cos estripat com una ciutat buida
i sostenint el fred
propi
vers quina pau
camino
camino
vers quin aixopluc
quins braços
quins braços
quan més s'acosta
menys
menys
-----
No podia caminar un metre lluny de la casa
no per la sorra negra
ni pel gos
sinó el buit desarmat per la foscor
de no haver-me sentit la veu
en tot aquest temps vivint
a la part invisible del món.
no per la sorra negra
ni pel gos
sinó el buit desarmat per la foscor
de no haver-me sentit la veu
en tot aquest temps vivint
a la part invisible del món.
----
Estàvem a prop d'un mar on mai havíem nedat, que
mai havíem vist. Ens l'imaginàvem cobert d'una llum
única continguda, d'un tacte de llana, el somniàvem.
Vull tornar a llegir tot el que he llegit com si fos nou.
Quanta nit em queda?
mai havíem vist. Ens l'imaginàvem cobert d'una llum
única continguda, d'un tacte de llana, el somniàvem.
Vull tornar a llegir tot el que he llegit com si fos nou.
Quanta nit em queda?
Terra de naufragis. Pere Quart
La vida és una malaltia de l'esperit,
una acció adolorida.
NOVALIS
EL NAUFRAGI
En el mar més soliu
es bressaven les sedes
d'uns olis com monedes,
llunes de regadiu.
El naufragi l'escriu
amb un vol d'ales fredes
un ocell sense niu.
NEU
Ha plogut aigua florida.
Qui l'entén aquesta neu?
Em malfio del silenci
sense sang i sense vent.
Quan Déu calla tot escolta;
la puresa és dels quiets.
Sí que és pàl·lida la gràcia,
mes l'engany nia en l'excés.
Per què és blanc el fred que crema?
Aquests flocs feien braser.
Són guspires apagades
d'un Infern massa clement.
EL GUANY
Res no he perdut,
que res no posseïa
qui arribava invàlid i nu.
Però he guanyat a poc a poc, de pressa,
rovell d'enyors, peresa acovardida
i una mesura rasa d'incerteses
on cerca brins la desmenjada fe.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)