Quan crèiem que teníem totes les respostes, de cop i volta van canviar totes les preguntes. Mario Benedetti, escriptor uruguaià (1920-2009)
Sóc un ferm defensor de les sortides, de tot tipus: d'un matí, d'un dia, de més d'un dia, culturals, de treball, de visitar, anar al teatre, al cinema...
Crec que són un molt bon moment per veure els teus alumnes en un altre ambient. I quan has tingut la oportunitat de passar dos o tres dies amb ells en un altre ambient diferent al de l'institut les relacions milloren considerablement. De trobar-te'ls pel passadís i que et diguin un trist "Hola" a què aquest "Hola" sigui real, proper i fins i tot vinguin a parlar amb tu de qualsevol tema, aquest és el més gran canvi. Ells ho agraeixen, un tracte proper però mantenint cadascú el seu lloc.
La qüestió no és fer sortides perquè sí, de fet totes tenen un rerefons i passen pel sedàs de l'AMPA que les hi ha de donar el vist-i-plau. Però sí que cal distribuir-les i que totes treballin algun aspecte de totes les assignatures.
Com passa amb tots els temes hi ha instituts i instituts i claustres i claustres. N'hi ha que ho tenen com una obligatorietat, n'hi ha que les recolzen i n'hi ha que n'estan en contra. En general, però a tots els instituts durant el curs alguna sortida es fa, potser no amb tots els grups però sí amb la majoria. Les circumstàncies varien segons el curs, el lloc físic de l'insitut, de l'alumnat, del professorat...
Avui només em voldria queixar del professorat que es creu amb més dret que d'altres per no anar a les sortides de més d'un dia i dels que no creuen que fer sortides sigui una manera d'educar.
En primer lloc, aquest professorat que es nega a anar a les sortides acostuma a posar l'excusa de la família, dels nens petits sobretot, i com que hi ha gent que no té fills o són més joves els diuen que hi vagin ells. Jo sempre he pensat que no s'estimen la professió i que creuen que tot el saber és a les aules. Però també he pensat que quin cara més dura que tenen. Amb qui n'he parlat els poso l'exemple dels directius o comercials que per la seva feina setmanalment han d'anar a treballar dos o tres nits fora de casa. Què passaria si diguessin que no poden marxar a l'altra punta de món una setmana perquè s'han d'ocupar dels seus fills?
En canvi, com que no està establert enlloc que el professorat hagi de fer sortides de cap tipus de manera obligatòria (algú dirà, només faltaria) per aquest motiu ells no en fan cap que sigui de passar una nit a fora, i si és entre setmana que no afecti el seu súper horari, que aquell dia només té dues hores de classe, millor el dia que té classe matí i tarda.
I en segon lloc, creu algú que no estem educant a l'institut durant tota la setmana? A més d'impartir la nostra assignatura directament i indirectament estem transmeten uns valors, ergo estem educant.
Llavors ens trobem amb un problema d'un abast que crec jo no se li dóna la importància que té: com eduquem mentre estem a la sortida? Com que som una societat individualista, que no ens ensenya a expressar els nostres sentiments, a tenir empatia i ser assertius el millor és deixar fer, i entre el professorat que acompanya els seus alumnes no es posen d'acord en com actuaran davant dels possibles problemes, ja els serveix la normativa interna del centre.
Per exemple, quan estem en una plaça esmorzant els alumnes llencen papers a terra (cosa que els pares haurien de rectificar) i hi ha professors que no diuen res i n'hi ha d'altres que sí. Aquest és un exemple diguem-ne tonto però que dóna una visió de falta d'unitat per un cantó i de civisme de l'altre.
La tasca del professorat és difícil i cal tenir present que cada dia estem tranmetent continguts i valors, i de vegades els valors ens serviran més per anar per la vida que els continguts. Tots ens equivoquem, som humans, però cal aixecar-se reconèixer l'error i tirar endavant.
