Cançó
Si la cançó no té raó
i amb les paraules ensopega,
on abocar-la, aquesta por,
si en el full no, si no en l'arenga?
On amagar, si no en la pell;
on, els petons, si no en la cendra?
El foc difunt ofega el rem
i sal i onada sota pedra.
Si amor colgat no té raó,
si la cançó se'm torna esquela,
com abrandar-la aquella flor,
si en el full no? Viva, però!
Un ble d'espelma
vertebra el tro.
Febre
Escriure creu quan la ratlla era llar
i trepitjar la fe d'abans-d'ahir,
i creure en la pregunta de demà;
un ull obert com una cambra oberta.
I creure en una fam interrogant;
la nova fe serà la solitud
plena de dubte bo, del dubte ple
que gosa no mentir, deixar incomplet.
I viure en aquest no saber esberlat
com una fruita roja, i bategar:
-Indiferent que el ritme dels tambors
contradigui el del cor, la vida bull!
Trepitjar llar quan la ratlla era creu,
quan la ratlla escrivia un horitzó
indesitjat, un límit, un mai més.
I destapar el malalt, destapar el vi.
Lota
La llibertat dels ulls de mirar enrere,
ningú no me la pren. La llibertat
del gest de la causa que duc
no serà mai de sal, tampoc de pedra,
que és aire i serà llum
tot el que heu volgut sorra del desert.
I les dunes, les dones, dames tramuntanades.
I afirmació, la dansa, d'enyor o de represa,
però mai de ceguesa, mai d'oblit.
El dret a la mirada,
la llibertat del vers.
Runa plena
Per a la Isabel Ortega
I riure els dits, de riure el dintre.
I, de plorar la terra, plorar els colzes.
I que les branques, els braços, estripin
el cel dels somnis, i fins l'esvoranc.
Desplaçar els objectes, els materials; fer-ne brossa, soroll,
del moviment. I del soroll estimbat, fer-ne so
de torrent muntanya avall, i de fulles
esvalotades i de borrissols
que roden pel paisatge i miren de fer-s'hi
[un lloc per sempre.
I de la runa, no dir-ne brossa, dir-ne poema obert.
Fatum
Érem lliures de desitjar o de rebutjar
el desig, d'estimar-nos a raig o d'engarjolar
l'amor, deu anys i un dia,
que no ens aniquilés.
Lliures, en la nostra ignorància, lliures.
Entre la pena i el no-res, triar la pena.
Entre l'enyor i l'oblit, triar l'oblit.
Lliures de triar què volíem
perdre.
Presons!, deia la noia nua.
Anys després sabria que el desig pot ser presó
i que una cambra buida pot ser espai de llibertat.
Que un vers pot ser una cambra, i el poema
l'única casa que vull per a mi
quan sigui vella.
Serà sempre lluna de mel, o cel o infern,
mai la comoditat del purgatori. Llegíem
el seu món àvid, d'ells, i inventàvem l'amor,
la carn, el lliure albir, i tot en una exhalació.
Sintaxi compulsiva, cadena muscular d'un únic cos, i l'ànsia:
sentir-ho i dir-ho tot en una frase,
que era impossible viure el temps suficient
per dir-ho en dues.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada