"Al CADCI, Eugeni d'Ors va evocar els temps de l'alta edat mitjana, quan els cristians, deia, van fugir de la invasió sarraïna i es van refugiar als cims esquerps, i en una cova descobriren una imatge, una marededeu que els donava una nova potència col·lectiva, i la veu de dalt els cridava a erigir un temple o fundar un monestir; així, al voltant de la imatge sagrada, es formava una pàtria, i és aleshores, deia Ors, "que la veritable Reconquesta és començada". Però tot això només ho deia per arribar a evocar una altra escena, una escena del present:
"Senyors, amics meus, per sostenir-nos en ciutadania, que ja anàvem a sucumbir, enllà, a Empúries, uns obrers han trobat en un pou unes imatges meravelloses, un Esculapi, una Venus, uns déus clàssics nascuts del buf grec sobre la terra i sobre la carn de Catalunya".
Com les marededeus de l'edat mitjana, aquest descobriment havia de donar als ciutadans del segle XX la força d'emprendre una gran obra de reconstrucció i elevació europea. Aquest era el somni del moviment noucentista: sobre els enderrocs d'un poble mig ensalvatgit, acostumat a viure al marge de les institucions, que gairebé s'havia oblidat a si mateix, que vivia aïllat i aixafat per la història, erigir una cultura refinada, europea, universalista, amb sentit de l'ordre i del poder". (pàgina 12)
-----
"Perquè Riba era un jove que imposava, admirat i temut. Era assidu de la tertúlia del Cafè Continental, a dalt de tot de la Rambla, davant per davant de la font de Canaletes; J.V. Foix explica que, quan la conversa s'omplia d'entusiasmes ingenus i planificacions utòpiques, compareixia Riba i tothom es tornava púdic. Amb el seu mig somriure, arruïnava sistemes i desfeia cabòries. Quan prenia la paraula, convertia els altres en auditori universitari. Era invencible en els debats, no perquè sempre tingués raó, sinó perquè tot ell transmetia la idea de domini intel·lectual. [...]
Per aquella època, quan encara no havia fet els trenta anys, Riba componia uns versos difícils i precisos que desconcertaven els contemporanis. Per amor del concepte i per amor mateix del vers, opinava Foix, refusava d'incloure en els seus poemes "allò que la majoria de versificadors es faria una glòria de considerar elemental per a llurs produccions". La seva poesia, despullada d'anècdotes immediates i de picantors, girava al voltant de lluites abstractes entre el desig i el pensament, entre la carn i el temps i la joia inesperada.
Poeta, hel·lenista, amb consciència de la tradició i sensibilitat per les palpitacions del temps, Riba encarnava plenament l'ideal de fons de la Bernat Metge: en ell, el passat i el futur es nodrien l'un a l'altre, l'erudició es feia literatura, la intel·ligència afuava la sensualitat". [...] (p. 32-33)
----
La Publicitat, en mans d'Acció Catalana, es va convertir en un dels diaris més interessants que s'han publicat mai a Barcelona, amb la col·laboració d'escriptors de la categoria de Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Pompeu Fabra, Josep Pla i J.V Foix. És des d'aquesta tribuna que Lluís Nicolau d'Olwer va anar publicant les seves rigoroses crítiques dels volums de la Bernat Metge. (p. 77)
----
En el seu discurs a l'IEC Riba va presentar els "quatre punts" cardinals de la rosa de les poesies": la poesia clàssica o neoclàssica, els simbolistes, dadà i Valéry. L'intel·lectual català esquematitzava aquests quatre punts a partir de dues característiques del llenguatge: d'una banda, la coacció amb què cada idioma imposa les seves fórmules, la seva matèria; de l'altra, la incertesa dels mots, la seva arbitrarietat. És a dir: el llenguatge com una entitat alhora violenta -perquè posa límits a la llibertat del parlant i del creador- i insuficient -perquè només fa a mitges allò que hauria de fer: dir el món-. Aquesta naturalesa del llenguatge també s'experimenta com una distància entre el contingut i la forma, una distància que "el poeta posa el seu honor a reduir [...] al mínimum". (p. 133)
----
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada