dimecres, 7 de setembre del 2011

Què són els QR????

Aquest vídeo és il·lustratiu. Jo ja me l'he baixat al mòbil, ara falta utilitzar-lo i si pot ser amb els alumnes millor!

Com començar un nou curs

El canvi que hem de fer

Oposicions i nomenaments

Abans de començar voldria deixar clar que he escollit voluntàriament a formar part de la borsa de substituts i d'interins del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Això vol dir que estic disposat a esperar fins que em toqui fer una substitució, el més llarga possible si us plau!

Dit això voldria expressar la meva queixa:
En primer lloc cal situar el moment en què ens trobem, canvi de govern, estiu amb oposicions, comissions de serveis... No cal dir que un canvi de govern implica maneres de fer diferents, però jo havia entès que s'havia fet un pacte d'educació entre totes les forces polítiques, cosa que entenc que no ha de canviar en la manera de gestionar. Però clar, la política només l'entenen els polítics.
En aquest sentit he participat als tres últims concursos d'oposició a professor de secundària. Ja ho vaig veure clar des del primer cop que no ha estat en cap moment un procés just per diverses raons:

  • els sindicats varen pactar amb el Departament una entrada forçosa de tots aquells interins de més de 10 anys d'antiguitat; 
  • els tribunals tots ells independents triaven cadascun els seus temes (en un món virtual on es podria fer que a la seu central es traguessin les cinc boles i per mòbil o Internet es fessin saber a tots els tribunals, de manera que seria més igualitari); 
  • els informes B2 segons l'inspector, el director i el cap de departament del teu institut eren més o menys estrictes (circulava el rumor que ningú podia tenir tots els ítems "Molt bé", fals perquè n'he vist més d'un);
  • en el moment de posar-te la nota de la part A i també de la part B, o en algun dels dos moments o al final, el tribunal ajustava la nota per decidir els que podrien optar a entregar mèrits i d'aquesta manera fer la llista final. En cap cas s'avaluava el teu concurs d'oposició, sinó que hi havia un màxim de persones aprovades i si ho feies molt bé, per tenir un 10 però els teus mèrits eren poquíssims era possible que et posessin una nota inferior per tal d'estalviar-se feina.
AIXÒ NO SÓN UNES OPOSICIONS JUSTES PER NINGÚ.

En segon lloc els nomenaments telemàtics. Ai de l'informàtic que va implantar aquest sistema tan novedós i que els substituts i interins no acabem de trobar just, simplement per un motiu: abans quan se'ns trucava se'ns oferia les places que hi havia i tu agafaves la que més t'interessava. És a dir, suposem que vius a Besalú i hi havia una substitució de tres mesos a Olot, una de sis mesos a Lloret i una mitja vacant a Girona. En aquest cas podies escollir segons els teus interessos la que més et convenia. Ara no, avui l'ordinador segons les teves preferències decideix on has d'anar a fer la substitució, la que et pertoca per número. Aquest nou sistema no m'acaba d'agradar, preferia el sistema antic també perquè el veia més transparent i no tan opac.

En relació amb els dos temes anteriors avui 7 de setembre ens trobem amb uns nous nomenaments després de l'aturada tècnica de la setmana passada. Però quin pot ser el motiu tècnic. Molt senzill:
El Departament d'Ensenyament amb els seus treballadors (no sé si ha passat a tots els serveis territorials) han creat un colapse monumental als instituts. Entre les comissions de serveis, les oposicions, els nomenaments de juliol, i les persones reclamades pels instituts s'han fet un cacau i han fet de tot: en alguns instituts han enviat més personal del que es demanava en algun departament en detriment d'un o dos departaments; han creat del no res places... Un desgavell. I clar, han hagut de refer aquest caos. I qui en paga les conseqüències, els substituts que estem a casa esperant que surti el nostre nom en alguna substitució.

Malgrat tots aquests petits problemes segueixo mantenint les esperances que em toqui una substitució el més llarga possible i el més a prop de casa. Però quan? Mai se sap!

dimarts, 1 de març del 2011

El currículum

Nosaltres dissenyem els edificis, però després són ells els que acaben conformant-nos a nosaltres.

Winston Churchill, polític i escriptor anglès (1874-1965)

La constància d’un hàbit es troba generalment en relació amb la seva absurditat.

Marcel Proust, escriptor francès (1871-1922)



Aquestes dues frases, que he trobat recollides a www.minimalia.net, resumeixen en gran mesura el tema d'avui, el currículum.

Som en una professió delicada ja que ha de bastir les bases per tal que el país vagi endavant. Amb aquesta missió els experts han dissenyat els plans d'estudi i han intentat definir què s'ha de saber en cada moment de la nostra vida acadèmica.
Però jo em trobo amb un problema. Si em miro el currículum de la meva assignatura a l'ESO em trobo que any rere any he d'explicar els mateixos continguts, encara que en alguns casos es vagi complicant una mica.
Si jo, el professor, ja penso que com pot ser que hagi de tornar a repetir aquell concepte, escrit i definit de la mateixa manera que el curs anterior, què deuen pensar els alumnes?
Últimament he anat a tres jornades de professors de llengua i he pogut constatar que no sóc l'únic que pensa que el sistema actual ha caducat i cal fer canvis. Potser de moment no canviarem el currículum, però sí que canviarem la manera d'ensenyar, la relació entre el professor i l'alumne i per què no, la relació amb el món.
És necessari replantejar-se com ensenyem i què ensenyem, però sobretot com avaluem. En primer lloc, hem de ser capaços d'aprofitar les noves tecnologies, perquè el món està en constant transformació i actualment formen part de les nostres vides. I aquest fet ens dirigeix a les següents preguntes: Qui té un ordinador a casa amb connexió a Internet?, o un mòbil d'última generació? La resposta és ràpida, sobretot els joves. Aquests joves que estan acostumats als impactes visuals abans que un llibre, un manual. Ells que fan un ús intuïtiu de les tecnologies i que no llegeixen les instruccions dels aparells.
D'aquesta última reflexió n'extrec que s'han d'eliminar els llibres de text i així deixin de ser el centre del món. Clar que són molt útils, tant per professors com per alumnes, però amb tot el material a què tenim accés des d'Internet qualsevol pot confeccionar els seus materials. Per una banda obligarem el professorat que no s'encarcari, i de l'altra l'alumnat en un primer moment segurament es veurà perdut però després en veurà els avantatges i segurament serà més autònom.
En segon lloc, com que el professorat s'ha de construir el seu material triarà aquell material que sempre li ha anat bé, i n'afegirà d'altre que haurà trobat remenant i comparant.
I finalment, cal que apostem per un canvi en el sistema d'avaluació. Ja s'està fent, amb el pas a les competències, però encara cal fer un pas més. Anar cap a l'avaluació individual, on alumne i professor pactin quins objectius es marquen. Clar que el professor d'entrada ha de posar sobre la taula quins són els mínims, però d'aquesta manera l'alumnat s'avaluarà ell mateix. Què implica aquest canvi? Doncs la majoria pensarà que més feina, però si s'analitza fredament només comporta un treball inicial de confecció de tota la maquinària, i un cop es comenci el trajecte tot anirà més fàcil.
En resum, el currículum d'avui en dia, cal reelaborar-lo i apostar per les noves tecnologies per canviar la metodologia i que portarà a una nova manera d'avaluar, perquè la societat actual és molt diferent a la de fa vint anys.

dijous, 3 de febrer del 2011

Les sortides

Quan crèiem que teníem totes les respostes, de cop i volta van canviar totes les preguntes. Mario Benedetti, escriptor uruguaià (1920-2009)

Sóc un ferm defensor de les sortides, de tot tipus: d'un matí, d'un dia, de més d'un dia, culturals, de treball, de visitar, anar al teatre, al cinema...

Crec que són un molt bon moment per veure els teus alumnes en un altre ambient. I quan has tingut la oportunitat de passar dos o tres dies amb ells en un altre ambient diferent al de l'institut les relacions milloren considerablement. De trobar-te'ls pel passadís i que et diguin un trist "Hola" a què aquest "Hola" sigui real, proper i fins i tot vinguin a parlar amb tu de qualsevol tema, aquest és el més gran canvi. Ells ho agraeixen, un tracte proper però mantenint cadascú el seu lloc.

La qüestió no és fer sortides perquè sí, de fet totes tenen un rerefons i passen pel sedàs de l'AMPA que les hi ha de donar el vist-i-plau. Però sí que cal distribuir-les i que totes treballin algun aspecte de totes les assignatures.

Com passa amb tots els temes hi ha instituts i instituts i claustres i claustres. N'hi ha que ho tenen com una obligatorietat, n'hi ha que les recolzen i n'hi ha que n'estan en contra. En general, però a tots els instituts durant el curs alguna sortida es fa, potser no amb tots els grups però sí amb la majoria. Les circumstàncies varien segons el curs, el lloc físic de l'insitut, de l'alumnat, del professorat...

Avui només em voldria queixar del professorat que es creu amb més dret que d'altres per no anar a les sortides de més d'un dia i dels que no creuen que fer sortides sigui una manera d'educar.

En primer lloc, aquest professorat que es nega a anar a les sortides acostuma a posar l'excusa de la família, dels nens petits sobretot, i com que hi ha gent que no té fills o són més joves els diuen que hi vagin ells. Jo sempre he pensat que no s'estimen la professió i que creuen que tot el saber és a les aules. Però també he pensat que quin cara més dura que tenen. Amb qui n'he parlat els poso l'exemple dels directius o comercials que per la seva feina setmanalment han d'anar a treballar dos o tres nits fora de casa. Què passaria si diguessin que no poden marxar a l'altra punta de món una setmana perquè s'han d'ocupar dels seus fills?
En canvi, com que no està establert enlloc que el professorat hagi de fer sortides de cap tipus de manera obligatòria (algú dirà, només faltaria) per aquest motiu ells no en fan cap que sigui de passar una nit a fora, i si és entre setmana que no afecti el seu súper horari, que aquell dia només té dues hores de classe, millor el dia que té classe matí i tarda.


I en segon lloc, creu algú que no estem educant a l'institut durant tota la setmana? A més d'impartir la nostra assignatura directament i indirectament estem transmeten uns valors, ergo estem educant.
Llavors ens trobem amb un problema d'un abast que crec jo no se li dóna la importància que té: com eduquem mentre estem a la sortida? Com que som una societat individualista, que no ens ensenya a expressar els nostres sentiments, a tenir empatia i ser assertius el millor és deixar fer, i entre el professorat que acompanya els seus alumnes no es posen d'acord en com actuaran davant dels possibles problemes, ja els serveix la normativa interna del centre.
Per exemple, quan estem en una plaça esmorzant els alumnes llencen papers a terra (cosa que els pares haurien de rectificar) i hi ha professors que no diuen res i n'hi ha d'altres que sí. Aquest és un exemple diguem-ne tonto però que dóna una visió de falta d'unitat per un cantó i de civisme de l'altre.

La tasca del professorat és difícil i cal tenir present que cada dia estem tranmetent continguts i valors, i de vegades els valors ens serviran més per anar per la vida que els continguts. Tots ens equivoquem, som humans, però cal aixecar-se reconèixer l'error i tirar endavant.

dilluns, 31 de gener del 2011

Les reunions

Hem d’aprendre a perdre el temps per tal de guanyar-lo.

Rosa Sensat, mestra (el Masnou 1873-Barcelona 1961)


De quin tema parlem avui? Aquesta pregunta posa els pèls de punta. I us preguntareu per què.

En un institut bàsicament hi ha dos tipus de reunions que has d'assistir de manera habitual: la del teu departament/seminari i la de l'equip docent a qui imparteixes classe.

Des del principi de fer substitucions havia pensat que aquests éren els àmbits des d'on es podia treballar pels alumnes i per l'institut. Després de cinc anys i d'haver visitat uns quants instituts puc concloure el que, en línies generals, miraré de resumir.

Les reunions de seminari, n'hi ha de dos tipus:

- Hi ha seminaris/departaments exemplars i que fan una feina per l'institut envejable, que es preocupen pels seus alumnes i sempre estan a punt per ajudar-los.
A més treballen en els temes que el claustre ha decidit treballar i en són portadors d'idees. Aquest tipus de departament és bo perquè es crea un clima de treball i de grup cohesionat.

- N'hi ha que només es reuneixen quan cal, per fer veure davant la inspecció que es treballa. En part ja va bé perquè tens una hora per tu que la dediques a fer feina però per l'altra no hi ha sensació de departament, tothom va a la seva i no es fa cohesió. Ni fa la sensació que es preocupi per la canalla. Això sí, llavors es mira de potenciar l'equip docent.

- I tercer, el departament que es reuneix cada setmana per tractar els temes, que sempre n'hi ha, i tot i que formen un grup no hi ha cap vincle, no hi ha cohesió. En aquest tipus és molt difícil treballar-hi i es nota la fredor de les relacions. Els temes que es tracten es fan per sobre i qui acaba fent la feina és el cap de departament amb la persona que s'hi avé per tal d'ajudar-la.

Pel que fa als equips docents es poden distribuir en dos grans grups:

1. Els que aprofiten les trobades i, a més, quan cal per les qüestions que siguin troben una altra hora per discutir i parlar dels problemes que sorgeixen. Hores constructives on el que interessa és l'alumnat.

2. Hores perdudes on el professorat es dedica a treure el seu gran malestar amb dos o tres alumnes i dels quals es parla tota l'hora i, a més, no es fixen unes línies d'actuació i tot queda igual. La qüestió és petar-la no pas treballar. Algú creu que és el lloc per fer-hi teràpia de grup. En fi, hores perdudes sense cap sentit.

L'ésser humà no és perfecte, i està en constant construcció. El nostre sistema educatiu cada dia està en procés de canvi i construcció, encara que les arrels siguin molt profondes i hi hagi unes metodologies fora de lloc. Les persones que integren aquest col·lectiu, n'hi ha més que menys, que s'estimen aquesta professió i treballen perquè avanci. Però malauradament ens trobem amb gent que posa pals a les rodes i no ajuda a la resta. Cal canviar el sistema perquè no pot ser que hi hagi gent que es comporti com el que tothom pensa que és un funcionari, una persona que no treballa i que només mira de complir l'horari i escapolir-se'n a la mínima.

dimecres, 19 de gener del 2011

Les guàrdies

Abans de començar cal que faci un apunt: és la meva experiència viscuda i la meva percepció. Segurament no tots els insituts funcionen de la mateixa manera i hi haurà persones que faran de més i de menys.

En principi qualsevol membre del professorat ha de dedicar unes hores de la seva jornada laboral a l'institut a fer guàrdia.

Per una banda hem de distingir les guàrdies d'un membre de l'equip directiu de les que fa el claustre. Generalment l'equip directiu pel gran volum de feina que comporta la vida en un institut (reunions amb diferents sectors, atenció de pares i d'alumnes, rebuda de nous professors...) les guàrdies que fan se les reparteixen entre ells, i bàsicament es redueix a què mentre l'institut obre les portes hi ha d'haver un membre de l'equip directiu.

Per l'altra hi ha les guàrdies que fem la resta de professors. Són aquelles hores que destinem a estar a disposició dels possibles problemes que sorgeixin durant aquella hora. És a dir, si a mi em toca fer guàrdia un dimarts de 9 a 10 hores, doncs 5 MINUTS ABANS miro al full de guàrdia si hi ha alguna suplència d'algun company/a que està malalt o que està en una sortida. Si tothom és a l'aula els altres companys de guàrdia fem una volta pels passadissos per comprovar que tot està correcte i llavors estem a la sala de professors per si algun alumne té algun problema, cal fer una fotocòpia d'última hora, donar guix, acompanyar alumnes al cap d'estudis, donar un cop de mà a un company que té problemes amb algun alumne i que no el pot fer sortir de classe perquè es calmi o vagi a parlar amb el cap d'estudis... Res, ser-hi per resoldre petits problemes.

Oi que no costa tant d'entendre? I és fàcil de fer, no? Doncs resulta que com que en aquest món està fet per estaments el món dels professors no n'és una excepció. I llavors passen coses com que una persona decideix que no cal que es presenti a veure si cal fer alguna cosa perquè ella és més important i el seu temps és molt valuós i decideix dedicar-lo als seus afers; o el que passa d'una manera més freqüent, per no haver d'anar a substituir un company arribo cinc o deu minuts més tard amb l'excusa que estava atenent algun problema i així ja ho fan els altres; o també pot passar que hi hagi dues substitucions i m'agafi el grup més fàcil de "suportar" durant aquella hora sense comentar-ho amb els companys; o que el grup que has de vigilar no tingui feina perquè el professor no ha pogut o se n'ha oblidat i llavors els alumnes et demanin el típic: puc escoltar música? puc anar al pati? puc, puc, puc...; o el tutor que es posa les reunions de pares a les seves hores de guàrdia; o qui es dedica a fer feina a la sala de professors però no respon quan es demana un professor de guàrdia. I així les mil i una possibilitats que us pogueu imaginar.

En fi, que les guàrdies als instituts són un bon moment per palpar de quina pasta estan fets els teus companys.

dimecres, 12 de gener del 2011

La vida en un institut

El dia a dia en un institut generalment és agradable. Com a professor compleixes el teu horari, amb els teus grups assignats i les teves hores de guàrdia. Cal afegir les hores de reunions del departament al qual formes part i les de l'equip docent on imparteixes classe.

El contacte diari amb els alumnes fins i tot és gratificant. Et dóna la possibilitat de veure de primera mà com evoluciona la societat (en realitat no pas gaire), com influeixen les modes, la tecnologia... en aquestes personetes que es fan grans i comencen a tenir una visió pròpia de la vida.

Clar, tot això és la visió idílica i a simple vista d'aquesta professió de vegades no gaire valorada. Si gratem una mica veurem que en el dia a dia, grup a grup, matèria a matèria, professor a professor, les coses no són tan perfectes, gratificants, que també n'hi ha, que no tot és de color negre.

Cada dia t'has d'enfrontar a un grup que no saps com et respondrà aquell dia a aquella sessió que t'has preparat, si tots els alumnes hauran fet els deures que vas posar per posar en pràctica els continguts que els vas explicar pacientment i de mil maneres la classe anterior. Potser un dimecres o un divendres per dir un dia qualsevol de la setmana un alumne decideix que ja en té prou i no et vol fer cas. Aquests moments que has d'anar sortejant dia a dia amb els sis grups dels quals ets professor et poden desgastar o depèn de com et poden acabar deprimint. Però també hi ha la part positiva, quan veus que responen als estímuls i et demanen més. Llavors agraeixes l'interès i surts d'aquella classe amb aquell grup content i amb ànims d'anar a lluitar amb el següent grup.

Com a totes les feines hi ha dies bons i dolents, i n'hi ha que per les teves circumstàncies personals fas el que pots i prou i et dius que demà serà millor. No hi estic d'acord perquè hem de donar el màxim quan estem treballant amb persones que estan creixent i formant-se com a futurs ciutadans adults, però sóc del parer que tothom pot tenir un dia dolent, només un de tant en quant.

A mi m'agrada la feina que he escollit, amb els aspectes positius i negatius, i per tant cada dia intento que l'alumnat aprengui, potser menys del que voldria però aprenen.

Instants

 Instants de vida que t'acompanyen per recordar-te qui d'on vens, però  també qui ets i on vas. Instants de vida perquè retrobis la ...