Hem d’aprendre a perdre el temps per tal de guanyar-lo.
Rosa Sensat, mestra (el Masnou 1873-Barcelona 1961)
De quin tema parlem avui? Aquesta pregunta posa els pèls de punta. I us preguntareu per què.
En un institut bàsicament hi ha dos tipus de reunions que has d'assistir de manera habitual: la del teu departament/seminari i la de l'equip docent a qui imparteixes classe.
Des del principi de fer substitucions havia pensat que aquests éren els àmbits des d'on es podia treballar pels alumnes i per l'institut. Després de cinc anys i d'haver visitat uns quants instituts puc concloure el que, en línies generals, miraré de resumir.
Les reunions de seminari, n'hi ha de dos tipus:
- Hi ha seminaris/departaments exemplars i que fan una feina per l'institut envejable, que es preocupen pels seus alumnes i sempre estan a punt per ajudar-los.
A més treballen en els temes que el claustre ha decidit treballar i en són portadors d'idees. Aquest tipus de departament és bo perquè es crea un clima de treball i de grup cohesionat.
- N'hi ha que només es reuneixen quan cal, per fer veure davant la inspecció que es treballa. En part ja va bé perquè tens una hora per tu que la dediques a fer feina però per l'altra no hi ha sensació de departament, tothom va a la seva i no es fa cohesió. Ni fa la sensació que es preocupi per la canalla. Això sí, llavors es mira de potenciar l'equip docent.
- I tercer, el departament que es reuneix cada setmana per tractar els temes, que sempre n'hi ha, i tot i que formen un grup no hi ha cap vincle, no hi ha cohesió. En aquest tipus és molt difícil treballar-hi i es nota la fredor de les relacions. Els temes que es tracten es fan per sobre i qui acaba fent la feina és el cap de departament amb la persona que s'hi avé per tal d'ajudar-la.
Pel que fa als equips docents es poden distribuir en dos grans grups:
1. Els que aprofiten les trobades i, a més, quan cal per les qüestions que siguin troben una altra hora per discutir i parlar dels problemes que sorgeixen. Hores constructives on el que interessa és l'alumnat.
2. Hores perdudes on el professorat es dedica a treure el seu gran malestar amb dos o tres alumnes i dels quals es parla tota l'hora i, a més, no es fixen unes línies d'actuació i tot queda igual. La qüestió és petar-la no pas treballar. Algú creu que és el lloc per fer-hi teràpia de grup. En fi, hores perdudes sense cap sentit.
L'ésser humà no és perfecte, i està en constant construcció. El nostre sistema educatiu cada dia està en procés de canvi i construcció, encara que les arrels siguin molt profondes i hi hagi unes metodologies fora de lloc. Les persones que integren aquest col·lectiu, n'hi ha més que menys, que s'estimen aquesta professió i treballen perquè avanci. Però malauradament ens trobem amb gent que posa pals a les rodes i no ajuda a la resta. Cal canviar el sistema perquè no pot ser que hi hagi gent que es comporti com el que tothom pensa que és un funcionari, una persona que no treballa i que només mira de complir l'horari i escapolir-se'n a la mínima.
dilluns, 31 de gener del 2011
dimecres, 19 de gener del 2011
Les guàrdies
Abans de començar cal que faci un apunt: és la meva experiència viscuda i la meva percepció. Segurament no tots els insituts funcionen de la mateixa manera i hi haurà persones que faran de més i de menys.
En principi qualsevol membre del professorat ha de dedicar unes hores de la seva jornada laboral a l'institut a fer guàrdia.
Per una banda hem de distingir les guàrdies d'un membre de l'equip directiu de les que fa el claustre. Generalment l'equip directiu pel gran volum de feina que comporta la vida en un institut (reunions amb diferents sectors, atenció de pares i d'alumnes, rebuda de nous professors...) les guàrdies que fan se les reparteixen entre ells, i bàsicament es redueix a què mentre l'institut obre les portes hi ha d'haver un membre de l'equip directiu.
Per l'altra hi ha les guàrdies que fem la resta de professors. Són aquelles hores que destinem a estar a disposició dels possibles problemes que sorgeixin durant aquella hora. És a dir, si a mi em toca fer guàrdia un dimarts de 9 a 10 hores, doncs 5 MINUTS ABANS miro al full de guàrdia si hi ha alguna suplència d'algun company/a que està malalt o que està en una sortida. Si tothom és a l'aula els altres companys de guàrdia fem una volta pels passadissos per comprovar que tot està correcte i llavors estem a la sala de professors per si algun alumne té algun problema, cal fer una fotocòpia d'última hora, donar guix, acompanyar alumnes al cap d'estudis, donar un cop de mà a un company que té problemes amb algun alumne i que no el pot fer sortir de classe perquè es calmi o vagi a parlar amb el cap d'estudis... Res, ser-hi per resoldre petits problemes.
Oi que no costa tant d'entendre? I és fàcil de fer, no? Doncs resulta que com que en aquest món està fet per estaments el món dels professors no n'és una excepció. I llavors passen coses com que una persona decideix que no cal que es presenti a veure si cal fer alguna cosa perquè ella és més important i el seu temps és molt valuós i decideix dedicar-lo als seus afers; o el que passa d'una manera més freqüent, per no haver d'anar a substituir un company arribo cinc o deu minuts més tard amb l'excusa que estava atenent algun problema i així ja ho fan els altres; o també pot passar que hi hagi dues substitucions i m'agafi el grup més fàcil de "suportar" durant aquella hora sense comentar-ho amb els companys; o que el grup que has de vigilar no tingui feina perquè el professor no ha pogut o se n'ha oblidat i llavors els alumnes et demanin el típic: puc escoltar música? puc anar al pati? puc, puc, puc...; o el tutor que es posa les reunions de pares a les seves hores de guàrdia; o qui es dedica a fer feina a la sala de professors però no respon quan es demana un professor de guàrdia. I així les mil i una possibilitats que us pogueu imaginar.
En fi, que les guàrdies als instituts són un bon moment per palpar de quina pasta estan fets els teus companys.
En principi qualsevol membre del professorat ha de dedicar unes hores de la seva jornada laboral a l'institut a fer guàrdia.
Per una banda hem de distingir les guàrdies d'un membre de l'equip directiu de les que fa el claustre. Generalment l'equip directiu pel gran volum de feina que comporta la vida en un institut (reunions amb diferents sectors, atenció de pares i d'alumnes, rebuda de nous professors...) les guàrdies que fan se les reparteixen entre ells, i bàsicament es redueix a què mentre l'institut obre les portes hi ha d'haver un membre de l'equip directiu.
Per l'altra hi ha les guàrdies que fem la resta de professors. Són aquelles hores que destinem a estar a disposició dels possibles problemes que sorgeixin durant aquella hora. És a dir, si a mi em toca fer guàrdia un dimarts de 9 a 10 hores, doncs 5 MINUTS ABANS miro al full de guàrdia si hi ha alguna suplència d'algun company/a que està malalt o que està en una sortida. Si tothom és a l'aula els altres companys de guàrdia fem una volta pels passadissos per comprovar que tot està correcte i llavors estem a la sala de professors per si algun alumne té algun problema, cal fer una fotocòpia d'última hora, donar guix, acompanyar alumnes al cap d'estudis, donar un cop de mà a un company que té problemes amb algun alumne i que no el pot fer sortir de classe perquè es calmi o vagi a parlar amb el cap d'estudis... Res, ser-hi per resoldre petits problemes.
Oi que no costa tant d'entendre? I és fàcil de fer, no? Doncs resulta que com que en aquest món està fet per estaments el món dels professors no n'és una excepció. I llavors passen coses com que una persona decideix que no cal que es presenti a veure si cal fer alguna cosa perquè ella és més important i el seu temps és molt valuós i decideix dedicar-lo als seus afers; o el que passa d'una manera més freqüent, per no haver d'anar a substituir un company arribo cinc o deu minuts més tard amb l'excusa que estava atenent algun problema i així ja ho fan els altres; o també pot passar que hi hagi dues substitucions i m'agafi el grup més fàcil de "suportar" durant aquella hora sense comentar-ho amb els companys; o que el grup que has de vigilar no tingui feina perquè el professor no ha pogut o se n'ha oblidat i llavors els alumnes et demanin el típic: puc escoltar música? puc anar al pati? puc, puc, puc...; o el tutor que es posa les reunions de pares a les seves hores de guàrdia; o qui es dedica a fer feina a la sala de professors però no respon quan es demana un professor de guàrdia. I així les mil i una possibilitats que us pogueu imaginar.
En fi, que les guàrdies als instituts són un bon moment per palpar de quina pasta estan fets els teus companys.
dimecres, 12 de gener del 2011
La vida en un institut
El dia a dia en un institut generalment és agradable. Com a professor compleixes el teu horari, amb els teus grups assignats i les teves hores de guàrdia. Cal afegir les hores de reunions del departament al qual formes part i les de l'equip docent on imparteixes classe.
El contacte diari amb els alumnes fins i tot és gratificant. Et dóna la possibilitat de veure de primera mà com evoluciona la societat (en realitat no pas gaire), com influeixen les modes, la tecnologia... en aquestes personetes que es fan grans i comencen a tenir una visió pròpia de la vida.
Clar, tot això és la visió idílica i a simple vista d'aquesta professió de vegades no gaire valorada. Si gratem una mica veurem que en el dia a dia, grup a grup, matèria a matèria, professor a professor, les coses no són tan perfectes, gratificants, que també n'hi ha, que no tot és de color negre.
Cada dia t'has d'enfrontar a un grup que no saps com et respondrà aquell dia a aquella sessió que t'has preparat, si tots els alumnes hauran fet els deures que vas posar per posar en pràctica els continguts que els vas explicar pacientment i de mil maneres la classe anterior. Potser un dimecres o un divendres per dir un dia qualsevol de la setmana un alumne decideix que ja en té prou i no et vol fer cas. Aquests moments que has d'anar sortejant dia a dia amb els sis grups dels quals ets professor et poden desgastar o depèn de com et poden acabar deprimint. Però també hi ha la part positiva, quan veus que responen als estímuls i et demanen més. Llavors agraeixes l'interès i surts d'aquella classe amb aquell grup content i amb ànims d'anar a lluitar amb el següent grup.
Com a totes les feines hi ha dies bons i dolents, i n'hi ha que per les teves circumstàncies personals fas el que pots i prou i et dius que demà serà millor. No hi estic d'acord perquè hem de donar el màxim quan estem treballant amb persones que estan creixent i formant-se com a futurs ciutadans adults, però sóc del parer que tothom pot tenir un dia dolent, només un de tant en quant.
A mi m'agrada la feina que he escollit, amb els aspectes positius i negatius, i per tant cada dia intento que l'alumnat aprengui, potser menys del que voldria però aprenen.
El contacte diari amb els alumnes fins i tot és gratificant. Et dóna la possibilitat de veure de primera mà com evoluciona la societat (en realitat no pas gaire), com influeixen les modes, la tecnologia... en aquestes personetes que es fan grans i comencen a tenir una visió pròpia de la vida.
Clar, tot això és la visió idílica i a simple vista d'aquesta professió de vegades no gaire valorada. Si gratem una mica veurem que en el dia a dia, grup a grup, matèria a matèria, professor a professor, les coses no són tan perfectes, gratificants, que també n'hi ha, que no tot és de color negre.
Cada dia t'has d'enfrontar a un grup que no saps com et respondrà aquell dia a aquella sessió que t'has preparat, si tots els alumnes hauran fet els deures que vas posar per posar en pràctica els continguts que els vas explicar pacientment i de mil maneres la classe anterior. Potser un dimecres o un divendres per dir un dia qualsevol de la setmana un alumne decideix que ja en té prou i no et vol fer cas. Aquests moments que has d'anar sortejant dia a dia amb els sis grups dels quals ets professor et poden desgastar o depèn de com et poden acabar deprimint. Però també hi ha la part positiva, quan veus que responen als estímuls i et demanen més. Llavors agraeixes l'interès i surts d'aquella classe amb aquell grup content i amb ànims d'anar a lluitar amb el següent grup.
Com a totes les feines hi ha dies bons i dolents, i n'hi ha que per les teves circumstàncies personals fas el que pots i prou i et dius que demà serà millor. No hi estic d'acord perquè hem de donar el màxim quan estem treballant amb persones que estan creixent i formant-se com a futurs ciutadans adults, però sóc del parer que tothom pot tenir un dia dolent, només un de tant en quant.
A mi m'agrada la feina que he escollit, amb els aspectes positius i negatius, i per tant cada dia intento que l'alumnat aprengui, potser menys del que voldria però aprenen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)