INSTANT
Camino pel pendent d'un turó verd.
Hi ha gespa, entre la gespa, flors,
com en un dibuix per a infants.
El cel boirós ja es torna blau.
Una vista sobre altres turons ressona en silenci.
Com si aquí no hi hagués hagut cambrià, silurià,
o roques que grunyissin les unes a les altres,
o abismes que es formessin creixent,
o nits en flames de cap mena
ni dies en cúmuls de foscor.
Com si no s'haguessin mogut per aquí les planes
en deliris febrils,
en esgarrifances glaçades.
Com si només en altres llocs s'haguessin estat
agitant els mars rompent les vores de l'horitzó.
Són dos quarts de deu en l'hora local.
Tot és al seu lloc, en harmonia acordada.
A la vall hi ha un rierol en forma de rierol,
una senda, com una senda, de sempre per sempre.
El bosc sota l'aspecte d'un bosc pels segles dels segles amén,
i a dalt uns ocells volen en el seu paper d'ocells que volen.
Miris on miris, hi regna l'instant.
Un d'aquells terrenals instants
que s'implora que durin.
A DOLLS
Soc qui soc.
Atzar incomprensible
com ho és tot atzar.
Podria haver tingut
altres ancestres,
haver abandonat volant
un altre niu o, amb l'escata,
haver-me arrossegat
per sota un altre tronc.
Al camerino de la natura
de vestits no en falten.
Vestits d'aranya, gavina, ratolí.
Cadascun s'ajusta a la mida
i es porta amb obediència
fins que es fa malbé.
Jo tampoc no l'he escollit,
amb tot, no em queixo.
Podria haver sigut algú
molt menys aïllat.
Algú d'un formiguer, eixam, mola de peix,
una part del paisatge agitada pel vent.
Algú molt menys feliç
que es cria per fer-ne pells,
o objectes per a una taula de festa,
o una cosa que neda sota un vidre.
Un arbre clavat a terra
quan hi arriba l'incendi.
Un bri trepitjat per la cursa
d'esdeveniments incomprensibles.
Algú feroç i fosc
que per a d'altres brilla.
I si fes por a la gent
o tan sols fàstic
o tan sols pietat?
I si hagués nascut
en una tribu errònia i davant meu
es tanquessin camins?
Per ara el destí
m'ha estat bondadós.
Podria no haver-me estat donada
la memòria de bons moments.
Podria haver estat privada
de la tendència a comparar.
Podria haver sigut jo mateixa
però sense sorprendre'm
i així seria algú del tot diferent.
NÚVOLS
Per descriure els núvols
hauria d'anar amb presses,
en menys d'un instant deixen de ser
aquests, es converteixen en altres.
La seva particularitat
és no repetir mai la forma,
tonalitat, disposició o posa.
En no tenir cap càrrega de la memòria,
s'eleven sense afany per sobre dels fets.
Que testimonis poden ser de res,
si acaben dispersant-se als quatre vents.
Si la comparem amb els núvols,
la vida apareix ben assentada,
quasi permanent, gairebé eterna.
Davant dels núvols
fins i tot la pedra ens sembla germana,
amb ella hi podem comptar,
ells són cosins llunyans i frívols.
Que hi hagi gent, si ho vol,
després tots morim, l'un rere altre,
als núvols tant els fa
tot això
tan estrany.
Ells desfilen superbs com desfilaven
sobre tota la teva vida
i sobre la meva, encara no tota.
No tenen l'obligació de morir amb nosaltres.
No necessiten ser vistos per seguir surant.
LES TRES PARAULES MÉS ESTRANYES
Quan pronuncio la paraula Futur
la primera síl·laba ja se'n va al passat.
Quan pronuncio la paraula Silenci
el destrueixo.
Quan pronuncio la paraula Res
creo una cosa que no té cabuda en cap inexistència.
EL SILENCI DE LES PLANTES
La coneixença unilateral entre jo i vosaltres
no evoluciona pas malament.
Sé què són fulla, pètal, espiga, pinya, tija
i què us passa al desembre o a l'abril.
Malgrat que la meva curiositat no és corresposta
m'inclino especialment sobre algunes de vosaltres
i per mirar d'altres estiro el cap.
Tinc noms per a totes:
auró, bardana, herba fetgera,
bronsa, ginebre, nomoblidis, vesc,
vosaltres no em doneu cap nom.
El nostre viatge és compartit.
Als viatges compartits, al cap i a la fi, es parla,
s'intercanvien comentaris sia sobre el temps
o sobre les parades que passen veloçment.
De temes no ens en faltarien, tenim molt en comú.
La mateixa estrella ens té al seu abast.
Projectem ombres obeint les mateixes lleis.
Intentem saber quelcom, cadascú a la seva manera,
i el que no sabem també ens assimila.
Només pregunteu-me, us ho diré tan bé com pugui:
què és realment mirar amb els ulls,
per què em batega el cor
i per què el meu cos té arrels.
Però com contesto preguntes que no feu,
si a més soc algú per a vosaltres
tan ningú.
Epífits, boscos joves, prats i joncars,
tot el que us dic és un monòleg
i tampoc no sou vosaltres qui m'escolta.
Parlar amb vosaltres és necessari i impossible.
És urgent en la vida amb presses
i s'ajorna fins mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada